Parashat Bamidbar

Numbers 1:1-4:20

Al desert estàs sol, com que molta gent sembla viure sola, perquè viu d'esquena als altres, a tot allò que l'envolta. Com al desert, l'única cosa que encerta a veure molta d'aquesta gent són els miratges, que no són res més que imatges que es projecten d'allò que més desitgem i necessitem quan estem al mig del desert. Els miratges de les pantalles els impedeixen veure els qui els envolten, aquells amb qui viatgen, aquells que poden necessitar ajuda per seguir endavant. I els miratges que projectem impedeixen alhora que els altres ens vegin com som, vulnerables, tristos, alegres, amb les nostres llums i ombres.

Bamidbar ens recorda que encara que estiguem al desert, no estem sols. Al primer capítol es fa un recompte de tots aquells que formen part de la travessia del desert. No és casualitat, som al desert i és fàcil sentir-se sol. Un a un, el recompte crea un cens de tots els qui formen part de l'expedició. No es nomenen a tots, per descomptat, a elles no se les nomena, però hi són.

És tasca de cada generació sentir-se com si haguessis estat a Egipte, però també és tasca de cada generació recuperar tots aquells, però sobretot aquelles que queden a l'espai en blanc entre les lletres negres: totes les històries, ensenyaments, tradicions i persones que oblidem posar negre sobre blanc, tots ells continuen escrivint-se fins als nostres dies. És tasca de cada generació, en definitiva, no viure d'esquena als altres, ja siguin els que t'envolten al metro, al bus, a la teva feina, a la teva família, oa la teva comunitat.

Shabat Shalom!