Parashat Ki Tisa

Exodus 30:11-34:35

Dickens comença la seva novel·la “Història de dues ciutats” amb una frase trencadora: “Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps.” Bé es podria aplicar aquesta frase a aquesta parashá. Déu designa el millor i més hàbil artista, Bezalel, a qui, segons llegim, l'havia dotat d'enginy i habilitat abundant per construir i embellir el Mixkan. Cadascun dels membres de la comunitat dels Bnei Israel aportaran el millor d'ells mateixos per construir-ho. I què passa? Que en un moment de descuit construeixen el seu propi déu, un ídol fet de metall fos. Era el pitjor que podien haver fet.

Moisès es descontrola i carrega contra el seu Poble, deslligant la seva fúria. Després de haver placat la ira de Déu, Moisès és qui es veu incapaç de contenir-se. És Déu qui ha de controlar-lo aquesta vegada i ensenyar-lo a tenir paciència, i així passa davant seu i esmenta El seu nom dues vegades. Segons Rashi, una vegada per mostrar la seva compassió amb els futurs transgressors, i una altra, per mostrar la seva compassió amb els que transgredeixen i se'n penedeixen. A bRosh Hashanah llegim també que Déu és un Tzaddik en els seus maneres, però que, a l'hora d'actuar, és sempre Jesed, amable.

Una bona lliçó que no ha de passar desapercebuda. Potser solem jutjar-nos a nosaltres mateixos i als altres amb massa exigència, però tan important és tal exigència com que actuem amb amabilitat, que utilitzem el millor de nosaltres mateixos en els pitjors temps.